Els dos artistes no es van arribar a conèixer. Manolo Hugué morí el 1945; Abelló encara no havia fet els 23 anys. Va ser temps a venir, i a través de l’amistat que establí amb la seva vídua Jeanne Rochette, Totote, i amb la seva afillada Rosa Jordana, que Abelló va anar ampliant la col·lecció d’escultura. La relació d’afecte va estendre’s també a l’esposa i les filles, amb qui acostumava a traslladar-se al Mas Manolo per passar-hi la tarda de dissabte i compartir-hi tertúlia. També feren sortides, com el viatge que emprengueren a França per visitar Picasso o quan es traslladaren junts a Madrid per inaugurar una important exposició de Manolo Hugué, el novembre de 1968.
D’aquest any, precisament, és l’autoretrat de Joan Abelló que portem a dialogar amb el de Manolo. Jo, es titula. Amb ell, l’inconfusible barret amb què festejava l’art i la vida en les trobades amb els amics i artistes, a la Casa del Pintor. A tocar, un magnífic oli de Manolo Hugué de la col·lecció Abelló ens trasllada a una escena quotidiana i familiar: la Rosa a l’interior de la cuina de casa seva, en aquell espai que amb tanta estima recorden avui les filles d’Abelló.
El 2007, amb gran satisfacció de Joan Abelló, el seu museu i Thermalia van unir-se per produir i presentar una gran exposició sobre Manolo Hugué.
